Contemplar i contenir l'obra de Guido Dettoni em fa comprendre que la vertadera obra d'art descobreix, desamaga - com aletheia, la "veritat" en grec - palesant aquelles forces decisives que tothom porta dintre i que potser estaven amagades. S'imposa, no per allò que ve de fora, sinó per allò que ve de qui la conté i la contempla. Tal obra d'art revela la unitat latent en les tres dimensions temporals: té arrels en el passat que recrea, està instal•lada en el present i està prenyada de futur. No s'imposa a cops d'efecte, sinó per la capacitat de seducció que implica també la pròpia capacitat critica. Amb això vull dir que l'obra d'art, a més d'enlluernar o encisar, transcendeix i transgredeix.

Transcendeix el subjecte creador en tant que acaba escapant-se de les seves mans i adquirint vida pròpia, fins a l'extrem que les generacions futures potser oblidaran el nom i el personatge de l'autor, però no l'obra que es mantindrà.

Transgredeix en tant que no segueix la pautes que el temps, les modes, les habituds, el que sempre s'ha vist i s'espera veure, han convertit en norma d'acceptació d'allò que és artísticament correcte. En altres paraules, l'obra d'art hauria de ser revolucionaria i potser també artísticament incorrecta. Una cosa és anar a remolc de l'esperit del temps i l'altra de l'esperit a seques.

L'esperit no és quelcom de quiet sinó allò que és absolutament inquiet, pura activitat.
Hegel.

Miquel Ambròs i Albertí

Joc interactiu àguiles